jueves, 29 de marzo de 2012

L'incerta vida d'un captaire

En Max no va resoldre El Captaire, però a canvi va rebre molt més


 El dubte i l'incertesa a alguns els mortifica i els angoixa i a d'altres ens fa sentir vius. Quan ja tot és previsible i monòton, quan surts de casa sabent què faràs i com ho faràs, quan els objectius estan tan clarament definits, que quasibé no cal acometre'ls, i el pes de la rutina ens esclafa contra el terra, és el moment d'assumir que estem més morts que vius. Què trist és llegir un llibre on a cada pàgina que passes hi diu el mateix, i què fàcil també. Mentalitats sostentades sobre estructures quadrades, caminant al mateix ritme, sempre pels mateixos carrers, entomant els mateixos semàfors vermells, sempre a la mateixa hora, gaudint de la falsa seguretat que li ofereix la gàbia al fràgil ocell, que sempre tindrà menjar i agua a canvi d'unes ales atrofiades.
Sorprendre'ns, descobrir, equivocar-nos, oblidar, perdre'ns, aturar-nos... Sempre que retorno a Summehill, una trista i melancòlica melodia de jazz em remou l'esperit, i m'omple de silenci. Aquí puc devorar cada instant sense presses, engolir la llum i respirar el so de les fulles que mou el vent. Alçar la mirada per sobre les tupides capçades i veure-hi més enllà, i veure que més enllà hi ha l'aquí, i que a l'aquí, hi sóc jo, fent olor de bosc, traspuant vida, mudant una pell que mai més formarà part de mi, perquè res és per sempre, i perquè aferrar-se a les coses és desprendre's de la vida. Aquesta és l'incerta vida d'un captaire, que no sent afany per tenir ni per fer, sino per SER.


I aquest és el video del Captaire, un bloc sensacional, obert l'any passat i que ahir em va tornar a rebre amb els braços oberts, si fa no fa com el vaig acabar jo. Dedicat amb carinyo al Captaire de la Família, i a tots els captaires que conec, que detesten les papilles igual que jo...Salut!


miércoles, 14 de marzo de 2012

IN MEMORY TO JEFERSON LEE

Mutació i degeneració al Castell del Remei
Hi ha moments de "subidón" i n'hi ha de "bajón", aquests darrers acostumen a venir acompanyats d'alguna lesió, de vegades física i de vegades psicològica. El que també és veritat és que després d'un "parón" obligatori, la motivació, igual que els kilos, puja exponencialment, i és el moment en que molt sovint patim alguna mutació. Aquest és el cas d'en Jofre, un jove aturat, que porta blocant mesos i mesos sense parar, coneixent gent i zones, i deixant la seva emprempta allà on va, generalment en forma d'orins. Durant l'últim sopar, on no hi va haver cap Judes, fins que es van complicar les coses al bar, en Jofre va patir l'efecte Lee, una transformació fisico-mental, que ja no podrà treure's mai del damunt. En tot cas des del si de la Família Lee, volíem transmetre-lee la més calurosa benvinguda, així com també al seu àngel de la guarda, el Vadell, el tros d'home que vetlla per la seva integritat les nits d'akelarre, on tots perdem algun paper i bastanes neurones.
Esperem que et milloris del dit ben aviat, i que surtis a difondre la Filosofia Wii en nom de la Família, per BARS i MUNTANYES.
Carnaca+birra+patxarán= LEE PARTY
PD- Atenció Família tenim un Projecte pendent, deixem algun dia els nostres projectes personals i fem un racó pels projectes comuns que són tan o més importants. Una forta abraçada al Comando Basura, que segueix arrossegant-se davant les adversitats!!!!

Secretària Lee