Vaig prèmer l'opció "vomitar archivos" i vinga reguitzell de fotos, d'un dia de Komando Basura al Santu, no sé si va ser el dia que vam contraure el maleït Sindrome de Puji, el que està clar és que ens va costar horrors treure'ns-el de sobre."Todo se pega menos la hermosura, y no es ninguna excepción la del Komando Basura." Salut amics!
Benvolgut Dotras, com explicava en el comentari anterior, "el síndrome de Puji" ens ha fet molt de mal, fins a l'extrem que darrerament ens veiem només alguns caps de setmana per a fer "teràpia de top rope", escalant amb arnès i ferro, amb la incomoditat que això ha suposat per a nosaltres i per a les nostres famílies. En fi,que si el que vols és quedar i vomitar, vine a fer teràpia amb nosaltres, que si no vomites a peu de via, potser ho faràs quan sortim del bar. Salut armari, fins aviat!!
ara mateix els guiris i les copes brutes nomes em permeten apretar un dia a la semana, i mai el cap de semana , despres de tastar el bon gust del vi del santuari de les 3 primeres vomitades, vax com boig per tastar un altre gran reserva com es el durkuek amb el cul a terra, i vaixar el seu preu, que es molt alt!aixi dons us deixo que aneu fent puji terapia i si tenim sort algun dia ens retrobarem refregant-nos entre kilos i kilos de magnesi de clecas i pedres de cantos picats. fins aviat i records!
Puji, Jaume, Kueka i un servidor (a l'Alba no la ficarem en aquest sac), tots amb lesions cerebrals severes, mirades perdudes, regalims de baballa perenne lliscant barbeta avall. Sí, la Família Lee podria perfectament anomenar-se The Txernòbil Family, però som així, i no ens fa vergonya, ben al contrari, vivim amb alegria la condició de tarats, i el més sorprenent de tot és que cada dia en som més. Tarats & Tullits forever, Canbru Style,i vinatxu de tetrabrick a fondu, així som i qui sap com acabarem, però mentrestant ens ho seguirem passant teta, aliens al revistisme i a l'esclavisme mediàtic, al first ascent al flash, al venga bicho, als números de la ONCE, al morter i a l'escarpa, a la idolatria barata, en fi, aliens a tot al que sigui artificial, i potser fins i tot acabem oblidant que som els Lee, una desafinada banda musical, que la màxima pretensió que té és tocar a les malgirbades festes d'un poble de mala mort.
No esteu sols, encara hi ha alguns reductes de tullits, tarats i xiringuetes que encara pensen com vosaltres... L'essència de la puresa del moviment i el gest sobre aquest material tant preuat que ens dona el que ens vol donar i ens treu el que creu que no ens mereixem, no la lesionem no s'ho mereix... llarga vida al gra pur i dur. Tanmateix rebutgem les numerologies, idolatries i coses banals i mirem més enllà!! Per cert, on és el proper concert?? estare a punt amb els calçotets al cap i l'orinal entre les cames... JB
Sàbies paraules, només puc dir una cosa: LLARGA VIDA AL GRA PUR I DUR. AMEN. Amb tullits com tu corrent per Canbru, un se sent més segur... Salut amic!
Espero que aquestes fotos no acabin esdevenint el recòrd nostàlgic del que un dia varen ser aquestes pedres,que darrerament estan essent assatjades per les maldestres mans i limitada ment, d'algun pocassolta, que ha cregut oportú PICAR el granit fent així desaparèixer l'essència de blocs com Succionador de mentes, Le Rian, i un llarg i trist etcètera. Noves creacions que no tenen cap interès i que embruten i posen en dubte la qualitat d'una zona, que fins fa poc era gairebé única en almenys un aspecte, es mantenia la ROCA en estat NATURAL. Només desitjo que tots els que estimem CanBruguera, tots els que valorem els bons moments que ens ha donat a canvi de res, cuidem i preservem la seva essència, i no contaminem l'entorn amb l'absurd objectiu d'acumular encadenaments (fent més grans els cantos, o fins i tot manofacturant-los) o de deixar el pavelló ben alt, cercant números impossibles, que ens obliguin a sicar o a picar. D'aquest tema tan trist ja n'havíem parlat, i crec que desgraciadament, n'haurem de seguir parlant, és evident que a Canbruguera, a part de persones també hi venen escaladors obtusos. Tallem-los les mans, barrem-los el pas, protegim aquest bell refugi que són les seves pedres, que no nostres. Salut amics de CanBru, salut fills del Santuari!
Hi havia una vegada un pobre nen que no tenia ni pare ni mare, tot el món havia mort i ja no li quedava ningú en el món. Tot el món havia mort i ell vagava cridant dia i nit. I com ja no hi havia ningú sobre la terra, va voler marxar al cel, i la lluna el mirava tan amablement . . . i quan finalment va arribar a la lluna aquesta era un tros de fusta podrida, i aleshores va anar fins al sol i, quan va arribar al sol, era un girassol musti, i quan va arribar fins als estels eren unes petites mosques daurades perdudes ..., i quan va voler tornar a la terra, la terra era una jerra volcada, i ell estava sol, i aleshores es va asseure i plorà, i segueix estant allí, sol, plorant entre les sikas i els picats de les pedres de Can Bruguera. Fou l'avarícia, el narcissisme que ens converteix en traïdors, un joc de miralls, un error, una estupidesa
Vaig prèmer l'opció "vomitar archivos" i vinga reguitzell de fotos, d'un dia de Komando Basura al Santu, no sé si va ser el dia que vam contraure el maleït Sindrome de Puji, el que està clar és que ens va costar horrors treure'ns-el de sobre."Todo se pega menos la hermosura, y no es ninguna excepción la del Komando Basura."
ResponderEliminarSalut amics!
mencanten aquestes vomitades i si es del Komando Basura ia sobre al santu....
ResponderEliminarhabere si ens veiem i vomitem!
Benvolgut Dotras, com explicava en el comentari anterior, "el síndrome de Puji" ens ha fet molt de mal, fins a l'extrem que darrerament ens veiem només alguns caps de setmana per a fer "teràpia de top rope", escalant amb arnès i ferro, amb la incomoditat que això ha suposat per a nosaltres i per a les nostres famílies.
ResponderEliminarEn fi,que si el que vols és quedar i vomitar, vine a fer teràpia amb nosaltres, que si no vomites a peu de via, potser ho faràs quan sortim del bar.
Salut armari, fins aviat!!
ara mateix els guiris i les copes brutes nomes em permeten apretar un dia a la semana, i mai el cap de semana , despres de tastar el bon gust del vi del santuari de les 3 primeres vomitades, vax com boig per tastar un altre gran reserva com es el durkuek amb el cul a terra, i vaixar el seu preu, que es molt alt!aixi dons us deixo que aneu fent puji terapia i si tenim sort algun dia ens retrobarem refregant-nos entre kilos i kilos de magnesi de clecas i pedres de cantos picats.
ResponderEliminarfins aviat i records!
Terrible reunió de tarats!! Boníssimes les imatges. Can bru style!!
ResponderEliminarMaka.
Puji, Jaume, Kueka i un servidor (a l'Alba no la ficarem en aquest sac), tots amb lesions cerebrals severes, mirades perdudes, regalims de baballa perenne lliscant barbeta avall. Sí, la Família Lee podria perfectament anomenar-se The Txernòbil Family, però som així, i no ens fa vergonya, ben al contrari, vivim amb alegria la condició de tarats, i el més sorprenent de tot és que cada dia en som més.
EliminarTarats & Tullits forever, Canbru Style,i vinatxu de tetrabrick a fondu, així som i qui sap com acabarem, però mentrestant ens ho seguirem passant teta, aliens al revistisme i a l'esclavisme mediàtic, al first ascent al flash, al venga bicho, als números de la ONCE, al morter i a l'escarpa, a la idolatria barata, en fi, aliens a tot al que sigui artificial, i potser fins i tot acabem oblidant que som els Lee, una desafinada banda musical, que la màxima pretensió que té és tocar a les malgirbades festes d'un poble de mala mort.
Salut Maka, un Lee en estat salvatge.
Sou els millors, espero trobar-vos aviat.
EliminarMaka.
a tope bows...molen les fotakas...buf...
ResponderEliminarNo esteu sols, encara hi ha alguns reductes de tullits, tarats i xiringuetes que encara pensen com vosaltres... L'essència de la puresa del moviment i el gest sobre aquest material tant preuat que ens dona el que ens vol donar i ens treu el que creu que no ens mereixem, no la lesionem no s'ho mereix... llarga vida al gra pur i dur. Tanmateix rebutgem les numerologies, idolatries i coses banals i mirem més enllà!!
ResponderEliminarPer cert, on és el proper concert?? estare a punt amb els calçotets al cap i l'orinal entre les cames...
JB
Sàbies paraules, només puc dir una cosa: LLARGA VIDA AL GRA PUR I DUR. AMEN. Amb tullits com tu corrent per Canbru, un se sent més segur...
EliminarSalut amic!
Espero que aquestes fotos no acabin esdevenint el recòrd nostàlgic del que un dia varen ser aquestes pedres,que darrerament estan essent assatjades per les maldestres mans i limitada ment, d'algun pocassolta, que ha cregut oportú PICAR el granit fent així desaparèixer l'essència de blocs com Succionador de mentes, Le Rian, i un llarg i trist etcètera. Noves creacions que no tenen cap interès i que embruten i posen en dubte la qualitat d'una zona, que fins fa poc era gairebé única en almenys un aspecte, es mantenia la ROCA en estat NATURAL.
ResponderEliminarNomés desitjo que tots els que estimem CanBruguera, tots els que valorem els bons moments que ens ha donat a canvi de res, cuidem i preservem la seva essència, i no contaminem l'entorn amb l'absurd objectiu d'acumular encadenaments (fent més grans els cantos, o fins i tot manofacturant-los) o de deixar el pavelló ben alt, cercant números impossibles, que ens obliguin a sicar o a picar.
D'aquest tema tan trist ja n'havíem parlat, i crec que desgraciadament, n'haurem de seguir parlant, és evident que a Canbruguera, a part de persones també hi venen escaladors obtusos.
Tallem-los les mans, barrem-los el pas, protegim aquest bell refugi que són les seves pedres, que no nostres.
Salut amics de CanBru, salut fills del Santuari!
Hi havia una vegada un pobre nen que no tenia ni pare ni mare, tot el món havia mort i ja no li quedava ningú en el món. Tot el món havia mort i ell vagava cridant dia i nit. I com ja no hi havia ningú sobre la terra, va voler marxar al cel, i la lluna el mirava tan amablement . . . i quan finalment va arribar a la lluna aquesta era un tros de fusta podrida, i aleshores va anar fins al sol i, quan va arribar al sol, era un girassol musti, i quan va arribar fins als estels eren unes petites mosques daurades perdudes ..., i quan va voler tornar a la terra, la terra era una jerra volcada, i ell estava sol, i aleshores es va asseure i plorà, i segueix estant allí, sol, plorant entre les sikas i els picats de les pedres de Can Bruguera. Fou l'avarícia, el narcissisme que ens converteix en traïdors, un joc de miralls, un error, una estupidesa
ResponderEliminar