L'incerta vida d'un captaire

En Max no va resoldre El Captaire, però a canvi va rebre molt més

 El dubte i l'incertesa a alguns els mortifica i els angoixa i a d'altres ens fa sentir vius. Quan ja tot és previsible i monòton, quan surts de casa sabent què faràs i com ho faràs, quan els objectius estan tan clarament definits, que quasibé no cal acometre'ls, i el pes de la rutina ens esclafa contra el terra, és el moment d'assumir que estem més morts que vius. Què trist és llegir un llibre on a cada pàgina que passes hi diu el mateix, i què fàcil també. Mentalitats sostentades sobre estructures quadrades, caminant al mateix ritme, sempre pels mateixos carrers, entomant els mateixos semàfors vermells, sempre a la mateixa hora, gaudint de la falsa seguretat que li ofereix la gàbia al fràgil ocell, que sempre tindrà menjar i agua a canvi d'unes ales atrofiades.
Sorprendre'ns, descobrir, equivocar-nos, oblidar, perdre'ns, aturar-nos... Sempre que retorno a Summehill, una trista i melancòlica melodia de jazz em remou l'esperit, i m'omple de silenci. Aquí puc devorar cada instant sense presses, engolir la llum i respirar el so de les fulles que mou el vent. Alçar la mirada per sobre les tupides capçades i veure-hi més enllà, i veure que més enllà hi ha l'aquí, i que a l'aquí, hi sóc jo, fent olor de bosc, traspuant vida, mudant una pell que mai més formarà part de mi, perquè res és per sempre, i perquè aferrar-se a les coses és desprendre's de la vida. Aquesta és l'incerta vida d'un captaire, que no sent afany per tenir ni per fer, sino per SER.


I aquest és el video del Captaire, un bloc sensacional, obert l'any passat i que ahir em va tornar a rebre amb els braços oberts, si fa no fa com el vaig acabar jo. Dedicat amb carinyo al Captaire de la Família, i a tots els captaires que conec, que detesten les papilles igual que jo...Salut!