familia lee: FONTAINEBLEAU : ONLY CLÀSSICS, ONLY PEPINOS

Potser pels que mai hi hagin estat, el titular que encapçala aquest post, pot semblar exagerat i presumptuòs, però els que han tingut la sort de trepitjar terra santa saben de què estic parlant.
Fontainebleau és aquell racó de món, on els 365 dies de l'any hi ha peregrins, provinents d'arreu, blocant fins a morir, perdent el seny o recuperant-lo, visitant els grans clàssics, ni que sigui per fer-los una reverència, i bleusards, éssers endèmics de mètodes galàctics, que passegen l'estoreta de coeur en coeur.
Fontainebleau és una lliçó magistral rera una altra, és una massa que esclafa egos, un catàleg de postures per molts mai vistes, la gran possibilitat de seguir aprenent i pels menys humils una tomba.

Durant el viatge de tornada amb avió, i suposo que per distreure'm, donada la terrible por que tinc a volar ( potser per això no faig corda), vaig dedicar-me a escriure uns versos, que en poques paralues volen descriure les experiències i sensacions viscudes a Fontainebleau, reflexions d'un malalt entre malalts. A part, també penjo algunes fotos, no totes, on pot apreciar-se la qualitat del lloc, que en Jofre no va parar ni un moment, i que jo era l'únic que feia fotos.

Diu així:

Vaig arribar com un orfe, amb la grip a flor de pell,

era dijous i plovia, fora i dins del meu cervell.

El meu rostre era un poema, però dins meu la llum brillava,

només d'imaginar-me blocant, em regalimava la baba.

Non stop estil psiquiàtric, bolleria industrial,

arribar a les dotze* a casa era el més habitual.

"Campanazos" a la nit, amb frontals de 300 euros,

llar de foc, carnaca i vi, i directes a dormir.

Pegues tristos de tullit, enterrats en un projecte,

que difícil ser bleausard quan ets fill de CanBruguera.

Mantels per depilar el pit, entrades a lo "gauché",

tinc l'empeine tot partit i amb les mans no sé què fer.