Estar de vacances, gaudint del bon temps, beure i fumar sota la fresca ombra de les moreres, organitzar barbacoes amb amics i en solitari, entrecots amunt entrecots avall, lioneses dia sí dia també, tot plegat ha anat sumant, i en el decurs d'unes setmanes, he vist com passava de pesar 70 kilos a pesar-ne 95.
Preocupat per la circulació i pels turmells, que començava a tenir de color lila, vaig trucar al Dr. Kueka, gran entès en sobrepesos i dietes, i en mètodes d'aprimament haguts i per haver. La seva resposta no es va fer esperar, va ser clara i contundent: "
Unes sessions de sauna, fins a quedar ben tullit i todo bien!".
Jo, que no sóc fauna de sauna, que ja de per si tinc la pressió baixa, i em mareja la forta olor de peus, vaig veure'm incapaç de tancar-me en un habitacle de fusta pre-fabricat, havent d'aguantar les altes temperatures i els efluvis corporals dels llefiscosos usuaris d'aquest tipus de teràpia tan poc higiènica.
Desconcertat, vaig trucar aquesta vegada al Petit dels Lee, el més delicat de la Família, el moixonet de ploma fina a qui em consta que la més mínima olor de suor ja li produeix al.lèrgia. Sense dubtar-ho ni un instant, el jove Crespo, jove però savi, va recomenar-me unes sessions de bloc a Canbu, "
d'onze del matí a quatre de la tarda. Et torraràs, sentiràs nàusees, inclús pot ser que vegis al.lucinacions, però si ets fort i aguantes, a part de sentir-te subnormal, acabada la jornada t'asseguro que et sentiràs més lleuger. Si això no funciona fes servir la dieta d'en Puji, només a base de conill".
Més convençut per la proposta d'en Crespo, i entre ofegs i esbufegs, vaig arribar a un desolat i soporífer Sector Nou. Altíssima humitat relativa i una calor abrasadora, els ingredients perfectes per dur a terme el meu objectiu: suar la cansalada.
Vaig començar a arrossegar el meu mantegós cos pels blocs més fàcils que conec. La pedra estava coberta per una fina capa de polen que encara feia mes incòmoda l'execució dels moviments més senzills. Sumit en un mar de suor i perquè no dir-ho també de llàgrimes, vaig anar deixant un rastre de greix, per allí on passava, dipositant sobre cada presa que tocava, una pàtina de llard, que brillava igual que ho feia la meva greixosa pell.
Les hores es van anar succeint, i el meu estat cada cop esdevenia més deplorable. Vaig començar a sentir els marejos i fàstics dels quals m'havia previngut en Crespo. Els quarts s'havien convertit en vuitens, les regletes eren patates fregides, i palmejar un rom era com picar amb la mà oberta sobre una paella plena d'oli. Aleshores, mentre un tremend calfred em recorria el cos, vaig divisar dues siluetes que es movien gràcilment damunt d'una pedra. No podia creure que allò fos real, no podia assumir que hi haguès algú fent bloc a aquelles hores, en aquelles penoses circumstàncies, rient i parlant com si res. Vaig mirar d'asserenar-me, estava clar que em trobava davant d'una al.lucinció fruit de la deshidratació i l'embogiment que causava aquella asfixiant atmosfera. Amb la mirada borrosa, i les cames fent-me figa, vaig prendre la càmera de fotos que duia a la motxilla, i en un últim esforç, abans de defallir, vaig disparar, com vaig poder, per obtenir proves tangibles d'aquella dantesca evidència. Seguidament em vaig desmaiar.
Quan vaig recuperar el coneixement el silenci m'envaia. Els primers segons van servir per reubicar-me, però ben aviat em van venir al cap aquells dos espectres que feia una estona m'havia semblat intuir allà, a uns metres de mi, pujant i baixant pels blocs amb tanta normalitat. Vaig agafar la càmera, les mans em tremolaven, hauria estat el protagonista d'un encontre amb alienígenes?
Al veure les fotos vaig quedar-me petrificat. Aquells dos energúmens eren de carn i ossos, potser sí que tenien el cap gros, un xic massa en proporció al cos, però definitivament eren humans, humans peculiars, autèntica fauna de sauna.
Per la meva part, de moment he aconseguit perdre 5 kilos, dels quals en dec haver guanyat 1 o 2, amb les birres i les patates que m'acabo de pimplar, però si n'haig de seguir perdent serà d'una altra manera, potser hagi de recòrrer a l'antiga tècnica del Rumano: alimentar-me a base de cafès i pitis.
 |
| Exemplar nº1 |
 |
| Exemplar nº2 |
 |
| Exemplar nº1 |
Abans d'acabar el post, i sense cap mena de connexió amb el que s'hi ha descrit, adjunto també un video, on a part de branques, fulles i pedres, també se m'hi veu a mi, amb una mirada inquietant, blocant ara fa un any en la solitud de Summerhill.
Sempre tullit, sempre vostre.
JavaLee
